HISTÒRIA PAÏSOS CATALANS. ÈPOCA MODERNA

Per una història global i integradora dels Països Catalans: el cas de l'època moderna

Eva Serra

[Extret del llibre Els Països Catalans: un debat obert (Editoria Tres i Quatre, 1984)]

Sempre hi ha més possibilitats d'investigació, sens dubte. Molta documentació encara dorm esperant noves recerques. Però, també, moltes coses ja han estat estudiades amb resultats parcials -o no tan parcials-, que el que esperen és aprofundiments en la interpretació.
Aquesta consideració ve a compte que l'esforç historiogràfic fet en relació a la història dels Països Catalans, des de la meva perspectiva, és superior , en informació, a les possibilitats interpretatives dels resultats de les recerques.
Tenim recerques, tenim resultats, tenim, però, timidesa interpretativa. És evident que la prudència interpretativa és fruit de les exigències del rigor científic. Però les necessitats que tenim plantejades com a poble -un de sol, no tres ni quatre- generen unes exigències pròpies, que, des del meu punt de vista, ens obliguen a avançar en la interpretació de la història del nostre poble, més enllà de les històries parcials: País Valencià, Principat, Illes, Catalunya Nord; més enllà d'històries diacròniques i separades, tendents més a discursos narratius paral·lels que a una interpretació integradora global. L'important esforç de la Història dels Països Catalans de Salrach-Duran-Salas-Ardit-Balcells ens demostra que això, en bona part, ja és possible de fer-ho.
Ens cal ara més que mai aquest esforç, perquè l'actual situació política intenta promoure tantes històries de pobles com comunidades autónomas contempla l'estat de la constitució de 1978. Per no anar més lluny, darrerament han sortit uns volums d'Historia de los pueblos de España, en els quals vaig col·laborar pensant que seria una enciclopèdia més de tantes, i la posterior sortida al mercat m'ha obert els ulls, malauradament massa tard, en relació a la historiografia "oficial" del nou moment polític.
Quant a la intervenció d'avui, prefereixo prescindir en bona mesura del títol inicialment posat*, i, en canvi, intentar de situar com caldria plantejar una història global dels Països Catalans a l'època moderna, és a dir, dels segles XVI al XVIII.
Això vol dir que caldria prendre com a unitat d'observació els Països Catalans, la qual cosa suposa un esforç no pas de manipulació sinó d'interpretació. En primer lloc, caldria plantejar la formació del sistemafeudal català com un tot. Comprendre'l com un llarg procés en el temps i l'espai que tindria una etapa de formació inicial i avançaria militarment fins al XIII en condicions diverses (internes i externes al grup feudal català). Pierre Bonnassie i Josep M. Salrach ja ens demostren que el nostre feudalisme no deriva pas directament de les vinculacions carolíngies sinó d'un procés intern propi i autòcton. Font i Rius ens ha demostrat a través dels seus estudis sobre costums locals i sobre les cartes de població que hi ha discrepàncies entre els feudalisme de la Catalunya remença i e1 feudalisme de la Catalunya Nova, i que les cartes de població de la Catalunya Nova tingueren un destacat paper com a model per al procés de població de les Illes i del País Valencià, així, per exemple, els costums de Lleida.
En la seva tercera etapa d'expansió, però, el feudalisme català es troba marcat per les característiques i qüestions següents:

- Una amplitud territorial difícil de repoblar d'un cop en un espai breu de temps

- A causa d'aquest mateix fet apareix la necessitat de conservar la població musulmana, població que, pel fet de ser una població derrotada militarment i de pertànyer a un grup cultural i antropològic diferent del victoriós, serà sotmesa a una sobreexplotació superior a la del poble cristià, la qual cosa servirà per a enfortir la noblesa del País Valencià

- La tercera etapa d'expansió militar catalana vindrà marcada també per la dualitat militar catalano-aragonesa i la dualitat del procés de població

-Malgrat aquests fets esmentats en els punts anteriors, serà significatiu, socialment parlant, el caràcter costaner i urbà d'una bona part del territori del País Valencià, amb una poderosa pagesia cristiana que protagonitzarà importants enfrontaments antifeudals, la qual cosa no és més que la prolongació de la formació social catalana

-El procés de poblament del País Valencià serà un procés llarg que no s'acabarà fins al segle XVII -després de l'expulsió dels moriscos- i amb aquesta visió reprenc la interpretació de Vicent Soler . En el curs d'aquesta tercera llarga fase de repoblació cristiana es produeix l'afebliment del grup pre-nacional o nacional català, la qual cosa significa que al segle XVII -i torno a acceptar les hipòtesis de Vicent Soler- el repoblament no és català d'origen, i es fa sota el signe de l'enduriment feudal i sota el signe de l'afebliment de les estructures i institucions polítiques autòctones. D'aquí ve la persistència fins a l'actualitat d'unes comarques de parla castellana, mentre que el grup germànic de les Alpujarras es castellanitzà, és a dir, es nacionalitzà.
Com a resultat de tot això caldria advertir que el fet català arriba a l'etapa moderna com una unitat històrica no plenament integrada però amb poderosos factors populars d'integració: pes de la pagesia, pes del sector urbà, importància dels moviments antifeudals.
Segons aquest intent de visió global caldria, aleshores, interpretar, com un aspecte més de la crisi del sistema feudal català de la baixa edat mitjana, no sols les guerres remences, no sols els enfrontaments Busca i Biga, no sols la guerra civil de Joan II, sinó també el plet social fur d' Aragó-fur valencià i la seva resolució pro-feudal amb els furs alfonsins, qüestió que es completaria amb la derrota de la Unió valenciana i, tenint en compte que la historiografia actual defineix la Unió valenciana -a diferència de la Unió aragonesa- en termes de moviment ciutadà del patriciat urbà oposat a la noblesa, la derrota de la Unió valenciana només vindria a reforçar encara més el pes de la noblesa, ja prou reforçada amb les lleis alfonsines; i això seria un aspecte més de la crisi de la baixa edat mitjana catalana.
Fins aquí podríem dir que, a nivell intern, el feudalisme als Països Catalans -del segle XV al XVII- ha quedat debilitat a la Catalunya Vella, però no ha desaparegut pas, i a mesura que ens situem a la Catalunya Nova (sud-occidental), a les I1les i al País Valencià, ens trobem amb un feudalisme molt més poderós, però també amb un grup urbà i pagès, més derrotat, però no pas socialment esbandit. M. Garcia Bonafé ha intentat situar en la crisi del XVII un moment determinant dels desequilibris regionals a l'interior dels Països Catalans, i al País Valencià en un difícil equilibri entre "el model castellà" (pagès endeutat pels censals) i el model català (pagès emfitèutic); tot i amb això, els estudis comarcals de la Catalunya Nova a l'etapa moderna ens podrien aclarir si això és específic del País Valencià.
Al costat d'aquests factors interns en la formació del grup històric, caldria situar els factors externs que operen activament. Ens cal analitzar-ne especialment un, amb totes les seves derivacions. Es tracta de la formació de la monarquia hispànica al sud-oest dels Països Catalans i de la monarquia francesa al nord i amb una poderosa flota mediterrània.
La història interna dels Països Catalans no es pot entendre sense tenir en compte la formació del poderós bloc feudal hispànic al sud-oest i la del poderós bloc feudal francès pel nord. Les bases territorials del poder feudal a l'Europa moderna s'amplien i aquestes poderoses monarquies feudals en formació representaran per als Països Catalans:

-L'entronització Trastàmara. No podem oblidar que el País Valencià, amb el Parlament de Vinaròs, és el baluard de la causa urgellina, que, segons sembla, conté importants factors de caràcter antifeudal i que la batalla militar es donà al País Valencià on l'adelantado mayor de Castella, Diego Gómez de Sandoval, actuà contra l'exèrcit del pretendent d'Urgell, desfent el Parlament de Vinaròs. Un exèrcit castellà entrava per primera vegada als Països Catalans. És un precedent de les Germanies i la noblesa aragonesa n'és el cap de pont. La causa Trastàmara reforça el feudalisme al País Valencià. La causa Trastàmara s'ha d'interpretar com un moment d'avanç del bloc feudal hispànic.

-La reorganització institucional de Ferran el Catòlic: el famós redreç, caldria que fos interpretat en el conjunt dels Països Catalans no solament com un procés de racionalització política operant, operativa i eficaç sobre un grup històric debilitat i dividit, sinó també operativa i operant en benefici d'una nova monarquia que, en definitiva, anava a representar o representava els interessos del bloc feudal hispànic o espanyol. Això serà especialment clar al País Valencià on racionalització institucional serà igual, i sense embuts, a control polític i dependència, i facilitarà la sagnia econòmica del país cap a una subvenció -ja iniciada anteriorment però no amb característiques tan alarmants- de la política militar del rei (guerra de Granada, empreses italianes del Gran Capitán, empreses nord-africanes) no sempre -evidentment- en relació a interessos comercials i productius de la societat urbana que s'arruïna amb aquest finançament a fons perdut (les aportacions historiogràfiques d'Ernest Belenguer en aquest terreny han contribuït decisivament a modificar 1'opinió que es tenia del segle XV valencià, i no cal insistir-hi).

-La introducció de la Inquisició Castellana per Ferran II, és a dir , el nou i totpoderós instrument de la corona espanyola ben estudiat per Fuster, Ardit, Ventura, Garcia Càrcel, amb tot el que això comportà especialment per al País Valencià, d'ençà del 1483, d'acció contra els grups urbans menestrals i comercials, cultes, molts d'ells d'origen convers. Tal com ha demostrat Ventura, l'acció inquisitorial destruïa, alhora, un grup social, una cultura, i l'expressió cultural d'aquesta, és a dir la llengua catalana. Això evidentment contribuïa a la separació i divisió culturals dels Països Catalans. En relació al tema església-monarquia, per al cas dels Països Catalans, també ens caldria conèixer com degué jugar la racionalització o ordenació de Trento.

-El feudalisme hispànic derrotà les Germanies -tema prou estudiat per Eulàlia Duran-. Els remences han tingut diguem-ne la sort que, al Principat, la noblesa catalana no comptava encara amb el suport de cap bloc nobiliari hispànic. El poder feudal al País Valencià era fort però -i cal no oblidar-ho- les aliances nobiliàries a nivell hispànic o espanyol contribuïren decisivament a derrotar les aspiracions de les Germanies. També l'expulsió dels moriscos -i està clar que ara i aquí no estem parlant des de l'òptica morisca- fou feta en base a no perjudicar el poder feudal i, en canvi, sí a debilitar la pagesia i la societat urbana i també això fou una operació hispànica.

-Existeix als Països Catalans una resposta de rebuig al nou estat feudal similar però que no disposa de la mateixa força. Existeix un bandolerisme popular, d'una banda, fruit dels desajustos socials al camp, i un bandolerisme nobiliari, de l'altra, forjat per aquells sectors de la noblesa que mai no arribarà a ser noblesa de cort de la nova monarquia i restarà sempre una noblesa marginal de la nova situació feudal de l'etapa moderna i la seva funció militar quedarà "desvirtuada" o "descololocada". El bandolerisme es dóna al conjunt dels Països Catalans i, si més no, seria important pensar-lo i interpretar-lo globalment. Al Principat s'esgota amb la Guerra dels Segadors i conté clarament el doble caràcter nobiliari -una noblesa no integrada en el nou bloc feudal- i popular; al País Valencià és més tardà i es prolonga més en el temps i és socialment més pur . Esquematitzant, diríem que té un caràcter només popular i és autònom de qualsevol sobredeterminació nobiliària, a causa de la major articulació de tota la seva noblesa amb el bloc hispànic. La Guerra dels Segadors és la resposta del Principat a la formació del bloc feudal hispànic. I tant per al País Valencià com per al Principat, com per a Catalunya Nord i per a les Illes aquesta guerra, una guerra més de la Guerra dels Trenta Anys, és una etapa de formació de la monarquia hispànica i de formació de la monarquia francesa. Al País Valencià, les institucions polítiques històriques, afeblides per les successives derrotes del 1329-30 (plet social dels furs), 1348 (Unió), 1412 (Casp), 1483 (Inquisició), 1521 (Germanies), 1609 (expulsió dels moriscos i conseqüències socials) ja no poden protagonitzar des de les Corts cap forma de resistència, i voten subsidis i soldats contra Catalunya, mentre la resistència popular no té força per a prosperar (els treballs de Lluís Guia són aportacions ben interessants que expliquen tot això). I encara cal recordar que el Marquès de los Vélez ocupa Catalunya des de Tortosa. Un exèrcit espanyol divideix el país en un moment de crisi política i social. No serà la darrera vegada. A Catalunya prospera un bloc resistent popular i un bloc resistent institucional. Les Illes també són utilitzades contra el Principat no pas amb un idíl·lic neoforalisme, sinó amb el preludi d'un sistema borbònic. La situació política del Principat de 1652 s'aproxima a la del País Valencià: control de les insaculacions de la Generalitat i del Consell de Cent, (és a dir depuracions polítiques i col·laboracionisme) i penetració d'un exèrcit que fins i tot s'instal·la dins de Barcelona -el de Joan Josep d'Àustria-. I, des d'aquesta perspectiva, és falsa la interpretació d'una Catalunya intervencionista (Ferran Soldevila), prestant suport al bastard en les seves cuites polítiques. Més aviat el bastard és l'ocupant, convertit en refugiat polític, que utilitza l'exèrcit d'ocupació i el Principat, derrotat políticament i militar, com a plataforma política i territorial dels seus interessos a la cort. Així, des d'aquesta perspectiva, és també falsa la interpretació del període 1705-1715 com a intervencionisme en política espanyola.

-Entre 1705 i 1715 es donaria per primera vegada la possibilitat històrica d'un enfrontament conjunt i no parcial català contra el bloc feudal hispànic o espanyol per part dels Països Catalans. És per això que contemplar el període comprés entre 1705 i 1715 en termes de Guerra de Successió espanyola no permet una lectura nacional del tema. Millor, tal vegada, seria guerra d'ocupació, i ocupació protagonitzada per les dues monarquies, ara aliades, que ja han actuat contra els Països Catalans els segles XVI i XVII. La resistència no té un valor merament dinàstic espanyol; té un caràcter social català: urbà mercantíl d'una banda, pagès de l'altra, formant part del bloc austracista, que millor seria anomenar bloc maulet-vigatà, i tindria així un caràcter polític català; es defensava un model polític diferent del borbònic (referència holandesa, per exemple). El model polític borbònic no era exclusiu a Europa i, en aquest sentit, la historiografia està força empobrida pel fet de parlar de Monarquia Absoluta com l'exclusiu model polític de l'Europa Moderna i sempre interpretat com a model progressista: per la seva més gran capacitat territorial, per la seva major capacitat militar, per la seva major capacitat fiscal, per la seva major capacitat d'homogeneïtzació i "racionalització". Aquesta referència exclusivista en termes històrics ens impedeix observar el projecte o model polític (i evidentment social perquè és difícil i, de fet, impossible dissociar una cosa de l'altra) derrotat el 1707-1714-1715. Tal vegada els propers estudis de Víctor Ferro ens ajudaran a comprendre que a Europa hi havia d'altres models polítics que el borbònic, entre ells el català, que no sé per què 1'hem de batejar , o integrar com a ordre institucional dins els Habsburg.
El 1659 Lluís XIV va fer de Catalunya Nord un laboratori polític de dominació. El 1707 aquest laboratori és el País Valencià. El Principat, menys destruït històricament i amb una base popular més forta, conservava el dret civil, però entre 1659 i 1715 fracassava un projecte català enfront dels projectes francès i espanyol.
Finalment, ens quedaria per dir que malgrat aquesta doble sobredeterminació social -feudalisme potent al País Valencià amb la noblesa aragonesa fent de pont de la castellana-andalusa- i política: formació de la monarquia hispànica o espanyola i de la monarquia francesa, els Països Catalans es destaquen en el curs de l'etapa moderna en el seu conjunt per l'existència d'una base social urbana i pagesa que reiteradament, a nivell local o general, s'enfronta al sistema feudal: aquest és l'aspecte que permetria tal vegada unificar o, millor dit, interpretar globalment coses com resistència al fur d' Aragó, causa urgellina al País Valencià, guerres remences, lluites urbanes del segle XV al Principat, Germanies desenvolupades a les Illes i al País Valencià fins a arríbar a la Guerra dels Segadors, la guerra dels Gorretes i la Segona Germania. Tenint en compte, per exemple, que aquestes darreres (Gorretes i Segona Germania) són més comparables pel fet que la derrota catalana de 1652 elimina per al cas de la guerra dels Gorretes del Principat la sobredeterminació política de 1640, i -que consti- que no observem això com un avanç, perquè no considerem un avanç la dialèctica social òrfena de caràcter polític.
En definitiva, volem dir que les aliances de les classes dominants de l'antic règim, a casa nostra, foren espanyoles o hispàniques, i les aliances populars foren catalanes, fet que estem segurs va més enllà de la història del XV al XVIII, i que encara avui ens cal valorar i retenir.
Aquesta base social pagesa i urbano-comercial, en no tenir el mateix pes social al conjunt dels Països Catalans, no genera resultats històrics idèntics. Malgrat això, el conjunt dels Països Catalans comencen d'experimentar l'anomenat creixement del XVIII, després de les conjuntures alcista i depressiva dels segles XVI i XVII, com a la resta de l'Europa mediterrània, i a partir del 1680. Allò que ha observat per al Principat Pierre Vilar ho ha observat també Sebastià Garcia Martínez per al País Valencià: florida d'iniciatives d'ençà del 1680. El meu propòsit, però, en aquesta intervenció no ha estat entrar en aquest terreny de la història. Malgrat això, caldria de tota manera insistir en el fet que, al conjunt dels Països Catalans, la distribució dels beneficis de la renda de la terra serà majoritàriament feudal; però el caràcter feudal de la renda serà més accentuat per al cas del País Valencià i Mallorca, i això explica que, en acabar el XVIII, la capacitat mercantil del Principat fos més intensa i que, a finals del XVIII, fos possible fer derivar el capital acumulat en la comercialització agrària i el comerç en general cap a la producció d'indianes, perquè més sectors no feudals havien participat en més gran manera del creixement, mentre al País Valencià continuem observant especialment la fam de terra per part de la pagesia, i aquesta situació estructural diferenciada -que caldria esbrinar amb estudis comarcals bons fins a quin punt és específic només del País Valencià, ja que poc sabem de, per exemple, la Batllia de Miravet, la Castellania d'Amposta...- explica la violència de les ofensives antífeudals, la prolongació d'aquestes i la dependència del comerç, controlat pels estrangers, així com el fracàs de la sederia valenciana. Però és tant un fet català l'èxit dels cotons des de finals del XVIII com el fracàs de la sederia de la mateixa època. Com també caldria valorar conjuntament d'altres fets com, per exemple, l'èxit d' Alcoi, que, com el de Terrassa i Sabadell, es devia més a un teixit històric social similar, basat en la llana i el treball familiar dels pagesos, que al comerç colonial, la qual cosa també ajudaria a situar coses que pertanyen a la història del conjunt del nostre poble, encara que es parli d'un Alcoi socialment aïllat i d'un Terrassa-Sabadell integrat en un teixit social sòlid.
Com al començament d'aquesta intervenció, insistim que el moment polític actual ha passat a una altra forma de negació del nostre poble: se'ns perdona la vida, sempre que acceptem ser més d'un poble, respectuosos amb la constitució espanyola i les autonomies de la Moncloa. 1 la ciència històrica, en identificar els processos històrics diferencials interns del nostre poble, sovint posa aquestes dades al servei d'una lectura espanyola i no pas nacional de la història del nostre país.

País Valencià (Països Catalans), 24 d'octubre de 1984

*L'impacte dels canvis econòmics, polítics i socials en la història moderna dels Països Catalans.